Entrada compartida per AGRUPACIO ASTRONOMICA DE TERRASSA

Després d’un dia molt calorós, hem sortit uns quants socis i amics de
l’Agrupació Astronòmica de Terrassa per fer una observació des de
l’aparcament del Coll d’Estenalles, lloc habitual per la nostra Agrupació.
L’objectiu era observar Perseides però hem acabat veient un gran nombre
d’altres objectes celestes.

Hem sigut en total unes 20 persones, i hem sopat mentre el cel s’anava
enfosquint. La Lluna la teníem just passat el quart minvant, i l’hem
observada primer encara sota llum diürna. Aquesta nit la Lluna encara no
s’amagava molt tard, i això facilita l’observació de les Perseides a la
segona part de la nit, que és quan la freqüència de Perseides s’incrementa
per estar la Terra més de cara al punt d’on venen aquests fragments
cometaris que produeixen estels fugaços.

Després hem observat Júpiter, al qual li faltava molt poc per estar en
conjunció amb la Lluna. Els quatre satèl·lits galileans es veien amb molta
claredat. Un d’ells es desviava clarament de la línia equatorial marcada
per les dues bandes de Júpiter. Això indicava que, tot i que no era el
satèl·lit que es veia més proper a Júpiter en projecció, es tractava de
Callisto, el satèl·lit més llunyà de Júpiter. Per efecte de projecció,
sembla

quedar més allunyat de la línia equatorial que els altres a causa de la seva
més gran llunyania de Júpiter. Després hem passat també a veure Saturn i els
seus anells, i el seu satèl·lit Tità.

Les Perseides s’han fet esperar, i hem passat a veure alguns objectes de
cel profund. N’hem pogut apuntar un munt: el cúmul globular M71 a Sagitta ha
sigut un dels febles i difícils, però també hem vist els més fàcils: la
nebulosa planetària M57 de la Lyra i la Dumpbell de Vulpecula (M27), el
cúmul globular M13, i quan ja s’havia aixecat una mica sobre l’horitzó
Est, la
que no pot faltar: la galàxia d’Andròmeda M31.

Mentrestant, un grup de nosaltres ha estat fent proves per poder fer
fotografia de llarga exposició i de gran camp, per obtenir la coneguda
imatge
dels cercles traçats pels estels segons la rotació de la Terra, i per poder
captar també alguna perseida amb aquest sistema. Veurem si amb l’experiència
adquirida podrem aviat obtenir imatges.

Més avançada la nit, i ja sense la Lluna, finalment hem pogut veure
algunes Perseides. Poques, però molt boniques. Entre que faltaven encara 3
dies pel màxim i la contaminació lumínica que arriba al Coll
d’Estenalles, la
persona que en va comptar més va arribar només a tres. Totes venien com
esperem
del punt de la constel·lació de Perseus que indica la direcció del moviment
de petits rocs movent-se en l’òrbita del cometa del qual es van desprendre,
quan li restem la velocitat orbital de la Terra.

Vam acabar veient diversos cúmuls oberts de Cassipeia i Perseus: M52,
NGC 663, M76, l’espectacular doble cúmul de Perseus, M34… i un de molt
curiós,
NGC 457, que conté un estel molt dominant enormement lluminós, un estel
supergegant.

Sortida de la AAT